Catalunya....triomfaaaaant....

Estic dormint. Calenteta, vora el calentador que tinc just darrera meu. Estic tant agust quan recolço l'espatlla sobre la vora del meu llitet...
Sento, de sobte una veu...
- "Espera espera....que agafo la càmara"- diu l'Anna.
Obro els ulls amb moooooolta maaaandra i a poc a poc, perque em molesta la llum de la làmpara que tinc a sobre meu; "marrameu"....-em queixo.
I ara, què fan...
M'estan posant aquesta mena de barret...i em deixo...perque crec que encara somio desperta.
Ja el tinc ben posat. Això m'agrada, les orelles les tinc calentetes...L'Anna anirà fent-me retrats fins que em mogui.
Per tant; no em moc.
Sort que amb les orelles tapades, el so del riure explosiu queda dissimulat. Ells van rient i fotografiant....
Jo..........somiant.

Cuenta conmigo

Film del 1986. Recordo perfectament, als meus 16 anys veure aquesta película. Des del 16 als 28 he anat recordant esporàdicament una escena. La de les sangoneres. Allà vaig aprendre què eren. 12 anys intentant recordar quin era el nom del film. I avui, 26 de l'11 del 2008, gràcies a la nova incorporació del TDT al meu poble, fa 7 dies, apareixen, de sobte, a la pantalla de la televisió...ells 4. Els 4 personatges de la película que vaig veure fa 12 anys. Apareixen caminant, cauen a un basalt, i en surten...amb les sangoneres. Era l'escena perduda, l'escena dels records de 12 anys. Ràpidament, clico el botó d'informació. I Apareix. "Cuenta conmigo".
Ja el tinc. Paro a pensar, 3,2,1. Massa Número. Era el moment, era evident.

SOroll

diumenge, 9 del matí. TOC TOC TOC TOC TOC....cops de martell, un TOC darrera l'altre. Sons que, a poc a poc, entren a la meva orella. Primer la dreta i tot seguit l'esquerra, després d'haver donat mitja volta al llit. Em llevo. Em dutxo.
I després, CLOC CLOC CLOC CLOC CLOC...passes amb tacons, un CLOC darrera l'altre. Sons que, a poc a poc, entren a la meva orella. Primer la dreta i tot seguit l'esquerra, després d'haver-hi tret el bastonet de cotó. Baixo al mercat. Torno.
I més després, BLA BLA BLA BLA...paraules, un BLA darrera l'altre. Sons que, a poc a poc, entren a la meva orella. Primer la dreta i tot seguit l'esquerra, ja avesades a seguir un ordre.
I més, més, més, més després, un TOC, un CLOC, un BLA, i un GOOOL final per acabar el cap de setmana. Us presento als meus veïns.

caus

Entre centenars de fulles, acaricio amb elles els meus peus que avancen pel camí. Encegada pel contrast del blau serer del cel i el marró de les fulles dels arbres que enmurallen la riera, sento, de sobte,,,un lleuger i fi "crec".
Caus, trencant aquest contrast i acostant-te cada vegada més al sòl, de forma tranquila i lleugera. Allargo les mans i accelero les cames per poder-te atrapar. Vas fent ziga zaga, ziga zaga, ziga zaga....I al final! ZASS! ets meva.

entre cometes

La primera vegada que em van cridar pel cognom, va ser a l'escola... Va ser al primer curs de l'antic EGB, on vaig deixar de ser l'Anna, per "la Lorita" (important i imprescindible el determinant "la"). Poc a poc, a mida que anàvem avaçant l'adolescència o altrament dit "l'edat del pavo", ja vaig passar a ser "la lori". Sembla ser que cada vegada em quedaven menys lletres del meu nom i menys espai entre les "cometes"... fet que implicaria una pèrdua important de personalitat si acabés sense cap ni una.