Surto a la terrassa, ben abrigada, fa un fred que pela. Instal·lo la càmara, i disparo. 10 segons d'exposició perquè és tot fosc. Em poso al costat del trípode i miro el meu poble, tot il·luminat.
Mentres espero que passin aquests 10 segons...sensacions i records.
Sento l'abraçada del meu pare, intensa i forta..seguida amb aquella olor a força, a tirar endavant , olor a "papa" i després la de ma mare, olor dolça i tendra pintada de color rosa.
Abraço a ma germana i a la Júlia que està dins seu. Allarguem bé els braços, i ens abraçem amb suavitat i tendresa per no despertar a la petita que dorm plàcidament dins la panxa. Respiro fons, i sento que fa olor de desig, novetat i il·lusió de ser mare.
Inspiro intensament mentres els abraço, perquè aquell moment m'ompli de records i em buidi d'enyorança...
...A fora, els meus ulls ja no diferencien finestres, de terrats o xemeneies. Veig difós, un color ataronjat que m'ha portat a tornar, per un instant, als moments càlids de casa, allunyant-me del fred intens que fa a fora.
De sobte, el clic de la càmara que ja ha fet la seva feina, capturar el poble de nit. Tanco i obro els ulls en un segon, com si em despertés. La foto ja està feta. Em quedo mirant·la, i penso que jo he capturat els millors moments d'avui, .... Nadal.
Recullo la càmara, i amb el fred, noto com cau pel meu rostre, una llàgrima.
