FACEBOOK:

ON ANAR A VEURE ELS "ÀNIMA'LS"

LLOCS D'EXPOSICIÓ AL 2016


*BREDA (GIRONA):

8 de SETEMBRE al 10 de NOVEMBRE

Ca L'Antonieta. c/ Sant Sebastià 8. 17400


* BARCELONA:

14 NOVEMBRE a l' 11 DE DESEMBRE

Nau Bostik. c/ Ferran Turné 1*11. 08027

22 de novembre de 19 a 21h. Inauguració a la Nau Bostik.


LLOCS D'EXPOSICIÓ AL 2017


*BREDA (GIRONA):

20 de GENER al 19 de FEBRER

Centre Cultural "ELS FORNS". c/ Sant Iscle 27-29. 17400


*BLANES (GIRONA)

Tot l'ABRIL.

Biblioteca Comarcal de Blanes. c/ Passeig de Catalunya 2. 17300


dijous, 30 de gener del 2014

HARMONIES


Tremola la fulla de l’arbre, mentre fa aquest vent suau, vent fred que va enrogint les galtes dels qui som fora de casa.

Tremola el full, mentre el sostens a la teva mà, mà marcada com un arbre pels seus anells que indiquen el pas del anys.

Tremola la teva cama, mentre esperes el teu fill , fill que viu fóra de casa i que tant esperes pel Nadal.

Tremola la veu, mentre fas un discurs, el discurs de la teva vida sobre el que sents, sense por i amb el cor ben obert.

Tremola la casa, mentre cau un llamp, aquell llamp que no deixa passar més d’un segon des del seu tro i que saps que la tempesta és massa a prop teu.

Tremola la teva barbeta, mentre cau una llàgrima, llàgrima de felicitat que té gust a sal, la sal de la vida i que et fa pensar en totes les coses boniques que vius i has viscut.

Com la fulla de l’arbre, el full que sostens, la teva cama que espera, la teva veu , el llamp que cau a prop teu, la llàgrima....Tremoles.

És el pas del temps, que t’envelleix...com a tots. I alhora et fa vibrar, en harmonia, en cada un dels teus moments.

dimecres, 15 de gener del 2014

LLUM DE NIT

Foto: Anna Lorita

Miro el rellotge, 2:33h. Les veus del passat em resonen, i torno a tenir vuit anys. Torno a estar a aquella habitació empaperada, mirant la làmpara que penja de la paret i que sembla que no vull mai apagar perquè tinc por. I sóc allà , de sobte, més de 20 anys enrera, transportada a reviure aquell moment de la meva infància. Sempre he volgut saber per què tot d'una la ment et porta a reviure segons quins moments. Segurament perquè són moments que mai han deixat de ser-hi. Estirada al llit, més petit, estic sola, intentant arreglar el que ha anat malament durant el dia, segurament una baralla amb la mare o amb el pare, o amb la germana...un d'aquells malsentesos que no s'acaben d'aclarir mai perque es deixen passar, amb un "no passa res" que vola i que més tard sempre acaba tornant, a la nit , al llit, i amb un plor.  Un plor per no saber com acabar amb el sentiment d'incomprensió , de solitud, de voler entendre als altres, i no poder arribar a ells perque acaben passant per alt les coses, com si res no passés, tapant-se ells mateixos les ferides, igual que em tapo amb els llençols quan tinc por dels monstres de l'habitació. "Demà serà igual" - em dic amb veu baixa. L'únic que em queda és passar la nit. El llum es va fent cada vegada més petit, fonent-se amb el negre de l'habitació,  els ulls es tanquen, humits. Tot és fosc.  Estrenyo a l'oset que dorm amb mi. "M'en vaig a dormir"  - li dic. Sort que ets amb mi. Bona nit, petit.