Foto: Anna Lorita
Miro el rellotge, 2:33h. Les veus del passat em resonen, i torno a tenir vuit anys. Torno a estar
a aquella habitació empaperada, mirant la làmpara que penja de la paret
i que sembla que no vull mai apagar perquè tinc por. I sóc allà , de
sobte, més de 20 anys enrera, transportada a reviure aquell moment de
la meva infància. Sempre he volgut saber per què tot d'una la ment et porta a
reviure segons quins moments. Segurament perquè són moments que mai han deixat de
ser-hi. Estirada al llit, més petit, estic sola, intentant arreglar el que ha anat
malament durant el dia, segurament una baralla amb la mare o amb el
pare, o amb la germana...un d'aquells malsentesos que no s'acaben
d'aclarir mai perque es deixen passar, amb un "no passa res" que vola i
que més tard sempre acaba tornant, a la nit , al llit, i amb un plor.
Un plor per no saber com acabar amb el sentiment d'incomprensió , de
solitud, de voler entendre als altres, i no poder arribar a ells perque
acaben passant per alt les coses, com si res no passés, tapant-se ells
mateixos les ferides, igual que em tapo amb els llençols
quan tinc por dels monstres de l'habitació. "Demà serà igual" - em dic amb veu baixa. L'únic que
em queda és passar la nit. El llum es va fent cada vegada més petit,
fonent-se amb el negre de l'habitació, els ulls es tanquen, humits. Tot
és fosc. Estrenyo a l'oset que dorm amb mi. "M'en vaig a dormir" - li dic.
Sort que ets amb mi. Bona nit, petit.
